TEORIA DE LA DIÈRESI, L'ACCENTUACIÓ, LA SÍL·LABA I EL DIFTONG

LA DIÈRESI

La dièresi (¨) és un signe gràfic que es col·loca exclusivament sobre la i i la u amb les funcions següents:

a) Per a indicar que la u dels grups gue, gui, que, qui, no és muda: següent, ambigüitat; aqüeducte, terraqüi.
b) Per a indicar que la i i la u no formen diftong decreixent amb la vocal anterior: fluïdesa, oïm, raïm, veïna, xiïta; diürn, Raül, Seül, taüt.
c) Per a indicar que la i en posició intervocàlica es pronuncia com a vocal sil·làbica, és a dir, no forma diftong amb la vocal anterior ni funciona com a semiconsonant respecte a la vocal posterior: agraïa, beneïen, reduïes, traduïen.

No porten dièresi, però:

a) Els mots que, segons les normes d'accentuació, han de dur accent:

amb dièresi amb accent

agraïen però agraíem
Lluïsa » Lluís
països » país
roïna » roí

b) Els mots que presenten els sufixos -isme, -ista: arcaisme, ateisme; altruista, ateneista.

REMARCA: Els mots lluïsme i proïsme sí que porten dièresi, perquè la terminació -isme no és en estos casos un sufix.

c) Els infinitius, els gerundis, els futurs i els condicionals dels verbs acabats en vocal més -ir: agrair, agraint, agrairé, agrairia; beneir, beneint, beneiré, beneiria; oir, oint, oiré, oiria; lluir, lluint, lluiré, lluiria.

d) Les paraules començades amb els prefixos següents:

al·lo- al·loimmunització
anti- antiinflamatori
auto- autoinducció
bi- biunívoc
bio- bioindicador
co- coincidència
contra- contraindicació
gastro- gastrointestinal
intra- intrauterí
macro- macroinstrucció
micro- microinformàtica
neo- neoimpressionisme
poli- poliuretà
primo- primoinfecció
quasi- quasiusdefruit
radio- radioisòtop
re- reunió
semi- semiuncial
tele- teleimpressor
termo- termoiònic

EXCEPCIONS: Reüll i les formes del verb reeixir: reïsc, reïx, reïsca, reïsques, reïsquen.

L'ACCENTUACIÓ GRÀFICA

1. Normes generals
L'accent gràfic és el signe escrit sobre una lletra vocal amb el qual s'indica la síl·laba tònica de la paraula. En valencià hi ha dos classes d'accent gràfic: l'agut (´), que es col·loca sobre les vocals i (camí), u (útil), e tancada (església) i o tancada (córrer), i el greu (`), que es posa sobre la a (allà), la e oberta (modèstia) i la o oberta (història).

S'accentuen gràficament les paraules següents:

a) Les agudes acabades en a, e, i, o, u; as, es, is, os, us; en, in: germà, tornaré, Novetlè, allí, cantó, això, tabú; matalàs, burgés, avís, calmós, arròs, abús; entén, Berlín.
b) Les planes que no acaben en cap de les dotze terminacions indicades en l'apartat anterior: exàmens, cérvol, telèfon, príncep, concórrer, rònec, rústic.
c) Totes les esdrúixoles: llàgrima, església, ciència, península, fórmula, colònia, música.

REMARCA: L'accent també es fa servir per a indicar que la u precedida d'una g no forma diftong amb la vocal següent: agúe, gúa, ingúix.

2. L'accentuació diacrítica
L'accent també s'utilitza per a distingir homònims que tenen diferent significat. Este tipus d'accentuació s'anomena accentuació diacrítica, i pot afectar tant les paraules monosíl·labes com les polisíl·labes.

REMARCA: Els composts formats amb alguna paraula escrita amb accent diacrític mantenen també este accent: adéu, marededéu, pregadéu, redéu, semidéu; rodamón; besnét, quadrinét, rebesnét, renét; contrapèl, repèl; litosòl, ressòl i subsòl.

_____
Vegeu també:

• diftong
  
• dièresi
  
• síl·laba
• bé / be
• béns / bens
  
• bóta / bota
  
• cóm / com
  
• cóp / cop
  
• cós / cos
  
• déu / deu
  
• dóna / dona
  
• féu / feu
  
• fóra / fora
  
• jóc / joc
  
• mà / ma
  
• mèu / meu
  
• més / mes
  
• mòlt / molt
  
• món / mon
  
• móra / mora
  
• nét / net
  
• nós / nos
  
• pèl / pel
  
• pórca / porca
  
• què / que
  
• rés / res
  
• ròssa / rossa
  
• sègle / segle
  
• sèu / seu
  
• sé / se
  
• sí / si
  
• sòl / sol
  
• só / so
  
• sóc / soc
  
• són / son
  
• té / te
  
• tòt / tot
  
• vénen / venen
  
• véns / vens
  
• vés / ves
  
• véu / veu
  
• vós / vos
  
• és / es
  
• ós / os
  
• ús / us

• LA SÍL·LABA

  1. Conceptes generals
  S'anomena síl·laba el conjunt de sons produït en una sola emissió fònica. La síl·laba es constituïx al voltant d'un nucli, que està format sempre per una vocal, de manera que esta és l'element imprescindible perquè hi haja síl·laba.
  

  Segons el nombre de síl·labes, les paraules es classifiquen en monosíl·labes, si només tenen una síl·laba (cas, vent), i polisíl·labes, si en tenen més d'una. Al seu torn, les paraules polisíl·labes poden ser bisíl·labes,si tenen dos síl·labes (pin-zell, ro-ba); trisíl·labes, si en tenen tres (hos-pi-tal, lli-bre-ter), itetrasíl·labes,si en tenen quatre (ar-qui-tec-te, ve-lo-ci-tat).
  

  En les paraules polisíl·labes hi ha una síl·laba que es pronuncia amb més força que les altres, que rep el nom de tònica, mentres que les altres s'anomenen àtones. Així, en la paraula ca-mi-sa, la síl·laba tònica és -mi-, i les àtones, ca- i -sa.
  Els mots polisíl·labs, segons la posició que hi ocupa la síl·laba tònica, es classifiquen en aguts, quan la síl·laba tònica és l'última (ar-ròs, pa-per); plans, quan la síl·laba tònica és la penúltima (ci-re-ra, re-tau-le), i esdrúixols, quan la síl·laba tònica és l'antepenúltima (èx-ta-si, mò-mi-a).
  

  2. La separació sil·làbica
  La separació sil·làbica de les paraules, necessària a efectes prosòdics i ortogràfics, seguix les normes següents:
  
  a) S'han de separar els dígrafs o lletres compostes següents:

  rr car-rer tl vet-la
  ss pas-sar tll rot-llo
  sc es-ce-na tm set-manal
  l·l vil-la tn cot-na
  tj jut-jat tz set-ze
  tg fet-ge mm im-mers
  tx pit-xer nn in-nocent

  b) No s'han de separar mai els dígrafs o lletres compostes següents:
  

  gu an-ti-gui-tat ny pe-nya
  qu pi-quet ig ba-teig
  ll pe-lle-ter
  

  c) S'han de separar els elements que integren una paraula composta:
  

  ad-herir » i noa-dherir
  ben-estar » be-nestar
  des-encolar » de-sencolar
  en-aiguar » e-naiguar
  in-expert » i-nexpert
  mil-homes » mi-lhomes
  vos-altres » vo-saltres
  

  d) No s'ha de deixar cap lletra sola a final o a començament de ratlla:

  d'a-legria » i nod'-alegria
  l'à-nec » l'-ànec
  apren-dre » a-prendre
  histò-ria » històri-a

• ELS DIFTONGS

  1. Concepte
  S'anomena diftong el grup fònic que combina dins de la mateixa síl·laba una vocal qualsevol, que funciona com a nucli sil·làbic, i una i o una u, que funcionen com a semivocal o com a semiconsonant. La i i la u són semivocals quan es troben darrere de la vocal nuclear: ai-re, cau-re. La u és semiconsonant quan es troba davant de la vocal nuclear: qua-tre, llen-gua.
  

  2. Classificació
  Segons la posició que ocupen la i i la u en relació a la vocal nuclear, els diftongs es classifiquen en creixents i decreixents.
  Són diftongs creixents els formats per una semiconsonant precedida per una g o una q, i seguida de la vocal nuclear:

  uaguany, qua-tre üilin-güís-tic, o-bli-qüi-tat
  üeqües-ti-ó, un-güent uoquò-rum, quo-ta

  
  Són diftongs decreixents els formats per una vocal nuclear seguida d'una semivocal:
  

  aiai-re, mai aucau-ré, pau
  eirei-na, re-mei euhe-reu, veu-re
  iimii-asi, no-vii iues-tiu, viu-re
  oiboi-ra, he-roi oucou-re, re-mou
  uibuit, cui-na uuduu, lluu

  Les vocals i i u també poden funcionar com a semiconsonant quan es troben a començament de mot seguides d'una vocal o bé entre dos vocals. En estos casos formen síl·laba amb la vocal següent: iam-be, io-gurt; hie-na, hui; bo-ia, cre-ua.
  
  La combinació de vocals iu no forma diftong en alguns mots d'origen culte, com ara Màrius, nònius, Pius; aquàrium, càmbium, còdium, cosmàrium, critèrium, harmònium, ílium, ísquium, mèdium, oídium, òmnium, pandemònium, plasmòdium, pòdium, presídium, simpòsium, solàrium, sudatòrium, terràrium, velàrium i vivàrium.